Menjar poc i anar al gimnàs. Aquest és el ritual de moltes persones que volen canviar el seu cos per respondre als canons socials. Però, és aquesta l’única manera de viure o n’hi ha una altra de més alliberadora? Júlia Barceló explora noves vies per fer front a la pressió estètica i ho fa a través de la Sol, la protagonista d’Operació Bikini, el seu primer llibre, que ha estat publicat amb l’editorial Flamboyant i traduït al danès, xinès i coreà.
Barceló és actriu, directora teatral, activista contra la pressió estètica i, ara també, escriptora. El llibre parla de com una adolescent amb un cos totalment normal, però allunyat dels cossos que ens venen en la publicitat i en les xarxes socials, pateix quan ha d’anar a una festa a la platja. L’autora ofereix una perspectiva fresca, propera i amb molt d’humor, on les il·lustracions de Camille Vannier fomenten aquest humor i s’entenen a la perfecció amb el text de Barceló.
– El llibre està adreçat a adolescents i utilitza un llenguatge molt directe, amb molt d’humor i molt adaptat al seu codi. Com va ser l’experiència d’escriure aquest llibre posant-se a la pell d’una adolescent?
– Precisament, va ser un dels punts més difícils: trobar el to per dirigir-nos, no només al col·lectiu d’adolescents sinó també a tothom.
– En quin moment vas decidir escriure el llibre?
– El moment va venir sol perquè tinc aquesta manera de publicar a xarxes (a vegades sense pensar-ho massa) però de divulgar continguts que vaig llegint o que m’interessa comunicar. Llavors, a la Paula Esparraguera, que és l’editora d’aquest llibre, li va semblar que era un tema molt interessant i que es podria articular en un llibre enfocat cap a adolescents, que tindria encara molt més sentit. I també per adults, que fos molt inclusiu.
– I vas fer el cop de cap.
– En un primer moment em va fer impressió pensar a posar-ho per escrit, però, finalment, ha estat un gran aprenentatge. Perquè va fer que pogués prendre’m un temps per estudiar tot aquest tema i poder-lo posar en un llibre, que necessita un rigor i una experiència.
– Vas aturar el ritme per fer aquest llibre?
– Tant de bo els escriptors poguéssim fer-ho! Però, en el meu cas no va ser així. Vaig continuar les classes, els assajos, etc.
– Les aventures de la Sol tindran una segona part?
– M’agradaria molt!, quan estava escrivint el llibre hi havia tanta temàtica que molta d’aquesta no apareix perquè en algun moment has de triar. I dona per fer-ne un, dos i tres i quatre, de llibres. Perquè la pressió estètica té moltes branques i la pots enfocar des de llocs molt diferents. I també, la protagonista, quan creix, li passaran coses diferents al llarg de la vida que també l’afectaran de maneres molt diferents.
– Creus que tots som víctimes de la pressió estètica?
– Claríssimament, sí. Evidentment, hi ha col·lectius que reben més pressió que altres, perquè vivim en un món racista, patriarcal, etc. I també s’han de tenir en compte les realitats de cadascú, aquest fet també farà que la violència sigui una o una altra. Per exemple: la cultura de la dieta.
– La cultura de la dieta és una opressió?
– Sí, vivim en un món grassofòbic. Això és una opressió. No ho havíem etiquetat mai fins ara, però és així: les persones grasses patiran moltíssima més violència que les persones que no ho són tant. Una persona prima també pot sentir-se com que no és prou prima per aquest sistema horrible. No podem banalitzar la violència que reben les persones grasses o les persones que no són normatives en aquesta societat.
– Per tant, s’hi ha de posar nom per detectar-ho i denunciar-ho?
– Igual que el capacitisme: hem de tenir molt clar que les persones que tenen algun tipus de diversitat funcional o discapacitat també reben molta pressió.
– És important posar-hi nom. Com el #metoo, creus que ha ajudat a posar nom als abusos?
– El moviment #metoo em costa relacionar-lo amb la pressió estètica, però crec que ens ha fet més conscients de certes actituds que són d’abús, que són violació, que són assetjament, etc. Però, el problema de la violència estètica és que, molts cops, és autoinfligida: ens han passat el missatge que era tan normatiu, i que la normativitat era una cosa que podíem aconseguir tots els cossos, que la gran majoria de persones ens ho creiem. Per tant, ens autoinfligim moltíssim la violència estètica. Per exemple, fer una dieta, que ens havien dit que era una cosa molt natural i no ho és tant.
– És perjudicial fer dieta?
– Els activistes contra les dietes estem dient que no es faci dieta restrictiva perquè és molt perjudicial contra la nostra salut mental i física. Com això, també depilar-nos i tantíssimes altres coses, com operacions d’estètica que tenen molt més risc del que sabem, etc. tot això, sembla que no és violència perquè no ens ho fa una tercera persona, però sí que ho és, perquè està introduïda pel sistema.
– Com a resposta a aquesta violència fas servir el terme body neutral?
– Sí, la neutralitat corporal. Per mi ha estat molt important fer-lo servir. És una variació del positivisme corporal o del body positive, però que li suma una mica més d’inclusió. I és que moltes persones, per molt que els diguis que siguin positives cap al seu cos no ho podran ser mai. El gran lema que defensa la neutralitat corporal és que no cal que t’agradi estèticament el teu cos per respectar-lo i que el pots tractar bé encara que no t’agradi i no et sembli atractiu.
– Se t’etiqueta com a activista contra la pressió estètica, t’identifiques amb aquesta etiqueta? En quin moment vas decidir moure’t cap a aquest tipus d’activisme?
– M’agrada, sí. És el que soc (riu). El feminisme et porta per llocs molt diferents i és veritat que, en algun moment, com a persona que, a sobre, em dedico a la funció i això vol dir que he d’exposar molt més el meu cos i que, alhora, rebo molt més judici. Per aquest motiu, vaig necessitar protegir-me de tot això. És un món molt violent cap a les corporalitats que no són normatives i, fins i tot, cap a les normatives.
– O sigui que la pressió estètica no només actua sobre els cossos que no responen a la norma?
– Exacte. Jo soc una persona normativa, a mi no m’insulten pel carrer. Però, així i tot, et trobes amb un judici tan alt que et comences a maltractar: jo vaig fer moltíssima dieta, vaig tenir una relació molt compulsiva amb el menjar i amb l’esport. Aquí vaig intentar articular aquest rebuig cap al feminisme i la teoria sobre l’alliberament corporal. I ho vaig fer perquè em vaig adonar que no podia seguir vivint d’aquesta manera ni fer dieta tota la meva vida, ni odiant el meu cos.
– Hi ha cada cop més persones que posen el focus a l’alliberament corporal?
– Moltes menys de les que m’agradarien, crec que és un tema que encara està molt pendent i que tot just comença a aparèixer molta més literatura, però sí, va guanyant pes gradualment.
– Què hi pot fer cadascú, a títol individual, per lluitar contra aquesta pressió estètica?
– A mi, allò que em va fer moure la fitxa va ser l’ideal estètic. Ens han posat al cap que hem de creure en l’ideal estètic. Això ho han aconseguit a través de molts missatges socials, com el sector audiovisual, que és un gran generador de contingut i d’imaginari. Ens han fet creure que aquest ideal estètic és possible. Jo crec que això és una cosa que hem de trencar.
– I com es trenca amb l’ideal estètic?
– Ens hem de convèncer de veritat que aquest ideal no existeix, que no el podrem assolir mai i, per tant, tot el que fem per aconseguir-ho, en el fons ens està fent mal, d’alguna manera o d’una altra. Això no vol dir que la gent que vulgui lluitar per tenir-lo ho faci. Per això la llibertat corporal és aquesta; respectar qui vulgui intentar apropar-se a l’ideal i qui no. Però que no sembli un fracàs no voler intentar-ho. Perquè no estàs obligat a ser prim, no estàs obligat a tenir un cos perfecte, etc. moltes vegades ens han dit aquell missatge de “si vols pots”. I aquest és un missatge terriblement neoliberal i horrible. Per tant, el primer de tot és acceptar que no, que ni li dec la bellesa a ningú, ni estic obligat a fer-ho.
– La resposta és l’alliberament corporal?
– Això és acceptar que l’ideal de bellesa no existeix. Per molt que intentem arribar-hi, no podem. A part, no és que no podem, sinó que deixarem moltíssimes persones fora. Potser jo podré ser-hi, però les meves companyes no. I llavors, de què em serveix?
