Per educar als nens, moltes vegades ens falta temps quan els nens encara són petits i hem d’ajudar-los absolutament en tot. És important anar ensenyant-los a fer les coses per si mateixos, no sols per a esplaiar les tasques als pares, sinó perquè es valguin per si mateixos.
L’aprenentatge de l’autonomia depèn de dues qüestions: del grau de maduresa del nen (cada nen madura al seu ritme) i de la disposició dels pares a ensenyar-li. Aquesta segona és la més important de les dues perquè és l’única que podem controlar. Hem d’ensenyar-li a vestir-se, a rentar-se les dents de manera correcta, a dutxar-se, a recollir les seves coses, a lligar-se les sabates…
Hi ha moltes coses que ensenyen a l’escola, però hi ha unes altres que és la nostra missió com a pares. Existeixen dos extrems a l’hora d’educar l’autonomia, igual de perjudicials:
- Els pares que tendeixen a accelerar el ritme d’independència del seu fill i volen que ho faci tot l’abans possible. Això pot ser contraproduent si no té el grau de maduresa adequat, ja que exigir-los per sobre de les seves capacitats pot fer-los maldestres, quan només precisen més temps per a començar a fer aquestes tasques.
- Els que tendeixen a fer-li tot als seus fills, fins i tot a edats en les quals ja podrien fer-ho. És un error sobreprotegir-los. És necessari deixar-los que ho intentin, que s’equivoquin i que aprenguin de les seves pròpies errades.
Per a educar-los en l’autonomia, és necessari dedicar temps a ensenyar-los, portar un ordre i unes rutines amb la finalitat que aprenguin que l’ordre és adequat per a una vida sana, ensenyar-li coses per a les quals ja estan preparats, mostrar confiança en ell i no tirar enrere a la primera errada que cometi, ja que és un nen i cal donar-li un marge i reforçar-los sobretot al principi, quan ho estan intentant.
