Contingut
Després de parlar del que suposa ser una dona d’origen musulmà a través de la novel·la ara, a ‘Sempre han parlat per nosaltres’ (Edicions 62), Najat El Hachmi aborda el tema del feminisme i l’islam.
L’escriptora d’origen marroquí i crescuda a Catalunya denuncia a través d’aquest assaig-manifest la situació de masclisme en què, segons ella, viu la dona musulmana i critica tots aquells que, des de perspectives diverses, han negat el masclisme que ella veu inherent a l’islam. Segurament polèmic i de ben segur valent i contundent, aquest llibre sorgeix de la necessitat de l’autora de posicionar-se de forma clara a l’entorn del feminisme i l’islam.
Qui és que ha parlat sempre per “vosaltres”, les dones d’origen musulmà?
Els que han parlat per nosaltres per fer callar les nostres demandes feministes: pares de família, imams de les mesquites, autoproclamats cabdills de la comunitat musulmana, dones que porten mocador i que neguen el masclisme en el què estem vivint, algunes feministes relativistes que també han comprat aquests discursos i, també, una certa esquerra que no és tan contundent contra el masclisme que nosaltres vivim com ho és amb el masclisme en general. Són molts els que han parlat per nosaltres…
Afirmes que tot i la creixent consciència feminista el masclisme s’ha rearmat en formes que no ho semblen. A què et refereixes?
Em refereixo a diferents teories i corrents de pensament que el que vénen a fer és negar el masclisme en el què nosaltres hem viscut, sobretot a negar el masclisme de l’islam. D’un temps cap aquí ens hem fet un fart d’escoltar persones molt diverses que ens diuen no només que l’islam no és masclista sinó que és feminista. Persones musulmanes i que, per tant, fan aquesta militància religiosa falsejant la veritat, però també d’altres amb algunes teories sofisticades, que, en el fons, el que et vénen a dir és que t’has de conformar amb les injustícies i la desigualtat en què has nascut. Per exemple, des de les teories de la colonialitat aplicades a l’islam segons les quals l’islam seria un element essencial i immutable impossible de canviar en les persones i, per tant, l’hem d’abraçar i l’hem de defensar perquè és el que som, com una qüestió gairebé biològica. I després també hi ha l’anomenat feminisme islàmic que la proposta que fa és fer una relectura dels textos sagrats per, a partir d’aquí, extreure’n els drets de les dones i desprendre’n la lluita feminista.
Al llibre precisament et mostres molt crítica amb el que es coneix com a feminisme dins de l’islam.
Clar, és una cosa que s’està imposant bastant, inclús com a representativa del feminisme islàmic que ens correspon a nosaltres, a les dones que venim d’àmbit musulmà. I és un problema. Primer perquè parteix d’una premissa falsa: que en realitat l’islam no és masclista sinó que s’hauria malinterpretat. Clar, això, quan llegeixes la vida de Mahoma, l’Alcorà, els hadits, el que expliquen els teòlegs de tot arreu… és molt difícil pensar que es tracta simplement d’una mala interpretació. Però després, el problema, també, és que no soluciona els problemes que planteja el feminisme. Per exemple, quan parlem d’una cosa tan fonamental per al moviment feminista com la llibertat sexual, per les feministes islàmiques aquest no és un punt important perquè segons elles seria una necessitat de les dones blanques occidentals i no pas de les musulmanes, quan, de fet, és un dels pilars que vertebra el malestar que hem viscut com a dones: la pressió sobre els nostres cossos, sobre la nostra sexualitat, sobre les nostres relacions afectives… Jo no puc considerar feminista un moviment que em demana que jo em tapi per no provocar el desig dels homes, perquè aquesta és la base d’haver-te de tapar.
En un fragment dius: “l’Islam té una característica immutable: la seva animadversió cap a les dones, la seva misogínia estructural”. Es pot creure en el feminisme i practicar l’islam?
Jo no reparteixo carnets de feminisme ni decideixo qui és i qui no és feminista, el que passa és que és bastant contradictori ser feminista i continuar defensant el masclisme. O sigui, aquí hi ha no una intersecció sinó una cruïlla; s’ha de decidir cap on vas. Jo crec que, a títol individual, tothom té dret a conciliar les seves parts com vulgui. El problema és quan tot això es trasllada a l’esfera pública i ens proposen fer aquesta quadratura del cercle segons la qual interseccionem feminisme amb masclisme. O sigui: tu pots ser tant feminista com vulguis però si portes un element d’opressió patriarcal al damunt del cap… doncs és una contradicció. De contradiccions en tenim totes, no estic dient que no es pugui viure en contradicció, però el problema no és quan a títol individual les persones expressen les seves opinions o el seu parer sobre aquests temes sinó quan això s’infiltra en la política, quan s’infiltra en l’acadèmia, als mitjans…
Ens parlaves d’aquesta preocupació per allò que anomenes “la reislamització de la joventut musulmana europea”. Què està passant?
Jo crec que els joves tenen una crisi d’identitat en un moment donat i aquesta crisi d’identitat troba una resposta molt a l’abast en les corrents fonamentalistes que els estan donant una possibilitat de pertànyer, de ser aquests musulmans “com cal”. En realitat estem vivint un procés de colonització d’aquest fonamentalisme islamista; s’està acabant amb les formes locals d’islam, amb l’islam dels nostres pares per substituir-lo per aquest altre islam. A aquests nois i noies els han introduït la idea que l’islam és només un i que al seu interior no hi ha diversitat. No estan vacunats contra el fonamentalisme i no saben diferenciar entre les seves creences i el que suposa viure en una societat democràtica en què hi ha d’haver llibertat d’expressió, també per a les persones que critiquen les teves creences. Tenim una joventut que creu que qualsevol crítica a l’islam és islamofòbia.
S’hauria de prohibir el vel? Expliques que a tu et va “salvar” que una mestra et prohibís portar el mocador.
Jo crec que s’hauria de prohibir a les escoles; sobretot a Primària no hi hauria d’haver cap nena amb mocador perquè no té cap justificació de cap mena –ni tan sols religiosa, perquè els únics que posen mocador a les nenes són les branques més extremes de l’islam-. I després, a la Secundària també són menors d’edat… i jo la idea de què una nena de 12 anys, pel sol fet que li hagi vingut la menstruació passin a considerar-la dona i, per tant a tapar-la… se’m fa molt difícil d’acceptar. Evidentment, jo a les persones adultes no els diré pas el què han de fer, entre d’altres coses perquè hi ha dones musulmanes que m’estimo molt, que porten mocador i que jo mai a la vida els diria com han d’anar vestides. Però hi ha una manipulació molt important amb els discursos que tenim dones com jo, que és dir-nos: “Estàs atacant les dones musulmanes”. Quan el que estàs fent és criticar l’islam, no atacar a les dones musulmanes. Llavors, quan confonem les dues coses estem entrant a un terreny ja d’una demagògia bastant evident. Perquè, de cop i volta, jo que he estat escrivint sobre el racisme des dels vint anys resulta que quedo fora d’aquesta lluita antiracista pels meus principis feministes; i ja no és que em quedi fora sinó que em consideren de VOX, directament; em sembla molt preocupant.
D’un temps cap aquí ens hem fet un fart d’escoltar persones molt diverses que ens diuen que existeig un feminisme dins de l’islam. Denuncies que en relació a la situació de la dona musulmana, a vegades, des de l’esquerra, s’ha caigut en la trampa del relativisme cultural.
D’un temps cap aquí, alguns sectors de l’esquerra –no tota- han començat a incorporar l’islam com un element d’inclusió i de diversitat. I no només l’islam, sinó un islam molt concret: el de les dones que porten mocador. Perquè les dones que no porten mocador no compten com a musulmanes: això està passant també. Jo sempre he pensat que la lluita per la igualtat no es pot deixar en supeditació quan hi ha altres coses que intervenen com la cultura o la religió. Però clar, si no tenim debats públics perquè a la mínima tot és islamofòbia… serà molt difícil. Però jo el que pregunto és: us heu parat a analitzar el que suposa que els missatges religiosos s’infiltrin en les esferes polítiques? Vosaltres us dirigiu a ciutadans nascuts aquí de tota la vida -o de fa no sé quantes generacions- en funció de la seva religió? Doncs per què us dirigiu a la comunitat musulmana com a musulmans i no com a ciutadans? En realitat és una altra forma de racisme. I l’altra cosa, també, és que és molt més fàcil posar una dona amb mocador en un cartell electoral que fer totes les polítiques socials que no s’han fet en els darrers deu anys. És molt més fàcil donar resposta a una suposada demanda simbòlica de la comunitat musulmana que no existeix que no pas lluitar contra la segregació urbanística, la segregació escolar…
Què els diries a les filles d’immigració musulmana que temen alçar la veu?
No sé què els diria perquè, realment, quan tens una situació de molta fragilitat has de mesurar les teves forces, has d’anar buscant estratègies per mesurar la teva llibertat i la teva independència perquè la confrontació així directa té unes conseqüències terribles. O sigui, si a mi m’està resultant complicat, jo que no visc en un entorn en que ningú em vingui a dir res, que tinc el privilegi de poder escriure… Si a mi em resulta difícil, què li haig de dir a una nena que està en una família musulmana sotmesa a totes aquestes normes? Per això crec que políticament s’ha d’actuar; no pot ser que depengui només de la capacitat a títol individual de cada nena. O sigui que hem de començar per protegir la infantesa i l’adolescència de les nenes. S’ha de garantir que les noies puguin fer front a aquestes situacions perquè clar, jo puc fer tots els discursos del món, però si després no tens on agafar-te… és molt difícil poder fer el pas.